Publicador de continguts

Luis Gordillo · Constantes vitales


Imagen_/documents/39170/14879713/%C2%A9+Luis+Gordillo+%28RATON-+%C2%A1%21+No+gravity%21%21%2C+2022%29+copia+2.jpg/7fda8d52-1861-0c18-b24a-015d2dd8de76?t=1712138875380

El projecte que Luis Gordillo (Sevilla, 1934) presenta al Casal Solleric és una de les seves propostes expositives més completes de l’última dècada, la major exposició que ha realitzat fins ara a les Illes Balears. Constantes vitales reuneix alguns dels seus treballs principals del segle XXI amb un caràcter actiu. Al mateix temps, aquesta revisió considera en profunditat les línies de recerca més destacades d’aquest període final, donant especial importància a les seves implosions dibuixístiques, la seva persistent obsessió per les cares i l’aparició en aquests anys d’extensos collages fotopictòrics. El plantejament general de l’exposició és dialèctic i no cronològic. La seva intenció és descobrir aspectes sintàctics i estructurals que serveixin per a entendre els modes de funcionament de l’artista, la seva manera d’enfrontar-se al fet creatiu amb desprejudici i màxima llibertat, col•locant sempre en primer lloc un tipus de praxi experimental que permet molts desenvolupaments oberts, especialment aquells que faciliten una constant retroalimentació entre pintura i fotografia, un territori característic de l’autor on la imatge en procés defineix configuracions internes que construeixen l’obra.

Constantes vitales és una mostra viva, està pensada amb un sentit dinàmic que fuig del cub blanc i tendeix a l’escenogràfic, un espai on l’edifici i l’obra mantenen al llarg del recorregut un diàleg continu. El seu objectiu és implicar el visitant, mostrar-li les tensions i energies que desprèn el seu treball des de dins, oferint una doble perspectiva: d’una banda, una visió macroscòpica de famílies afins de quadres o temes recurrents de la seva carrera; per una altra, una observació detinguda de les combustions, exploracions i derives que es generen en l’estudi. L’exposició ve a ocupar-se del Luis Gordillo del segle XXI, mostrant amb particular protagonisme els seus quadres de gran format realitzats abans i després de la pandèmia, i també aquells processos i temptejos originats a partir de la multiplicitat o fragmentació de la imatge.

 

RECITAL D'ANTIPOEMES

En el marc de l’exposició, dia 28 de maig de 2024, tindrà lloc una conversa amb Luis Gordillo, Sema D’Acosta i Fernando Gómez de la Cuesta.

A més d’una conversa a tres bandes entre els comissaris i l’artista, per primera vegada Luis Gordillo oferirà una lectura pública d’alguns dels seus escrits lírics, en particular una selecció dels seus antipoemes. Aquesta part literària relacionada amb els títols de les seves obres, aforismes o reflexions sobre la seva pintura, resulten fonamentals per entendre el seu treball d’una forma global.


 

 

Luis Gordillo · Constantes vitales
Planta noble / Casal Solleric
11 abril - 9 juny 2024
Comissaris: Sema D'Acosta i Fernando Gómez de la Cuesta

 


 

Quadres gramaticals (pintura vertical)

A la dilatada carrera de Luis Gordillo observam ja des dels seus inicis com la seva obra es bifurca en dues direccions contraposades, territoris complementaris que en el seu cas funcionen com a cares d'una mateixa moneda: d'una banda, una tasca intensa i patida; de l'altra, expansiva i desbordada. El mateix artista denomina aquesta dualitat pintura vertical / pintura horitzontal, una bisectriu que el 2024 continua sent vàlida per a dividir el corpus de la seva producció. De vegades passa que es troba abstret en un quadre cap a dins, procurant avançar en profunditat intentant resoldre, com un matemàtic que desenvolupa una fórmula en una pissarra, l'equació adequada d'aquesta peça concreta. Hi pot estar mesos, donar voltes i voltes a qualsevol assumpte mínim relacionat amb problemàtiques específiques vinculades al color en funció del volum i la profunditat del camp pictòric, un tema preferent a la seva obra des de principis dels setanta. Aquesta, diguem-ne, és la pintura en vertical, la que determina els seus quadres gramaticals del tipus Zentrum que es pot veure en aquesta sala, un tipus de treball en què la sintaxi del llenguatge de la pintura resulta fonamental.

 


Zoología razonada

És curiós observar com, a partir del 2019, s'incorporen als quadres fragments recognoscibles d'animals. Els primers animals a aparèixer en aquest darrer període varen ser una parella de guineus espantades amb fons negre que miren l'espectador amb incertesa, una foto col·locada en una paret de l'estudi que prendrà protagonisme a dues obres d'aquell mateix any: Quién mira quién i Visión-Dispersión-Destrucción. A partir de llavors, trobam animals a quadres com Oremus (iguana i elefant), Zoología razonada (porquet-cusset), ), Ratón ¡No gravity! (elefant) o Amistad verde (iguana). Des de fa molt temps, l'artista col·lecciona al seu estudi objectes singulars i animals de jugueta, figures que li serveixen de model per a practicar composicions fotogràfiques que després poden ampliar-se a una mida més gran damunt una tela o fins i tot inspirar motius per a algun quadre.


És pertinent establir la relació entre aquests animals d'ara i altres gargotejats a mode de dibuixos automàtics a principis dels setanta (basta recordar una obra del 1971 com Dos seres domésticos o la seva aportació a la carpeta de serigrafies Animales salvajes, animales domésticos del 1973) , alguns dels quals també es convertiren en quadres. Aleshores, el desencadenant d'una imatge inicial eren dibuixos d'éssers absurds, indefinits; en el segle XXI, aquesta llavor-motiu prové majoritàriament de fotos ordinàries fetes al seu entorn pròxim.

 


Cares remix

Des del començament de la seva carrera, les cares han estat una constant en pintura, fotografia i desenvolupaments gràfics. Al principi varen ser caps. De fet, aquesta va ser la seva primera gran sèrie de quadres del 1963 al 1965. D'adolescent, Luis Gordillo col·leccionava sense intenció aparent i de manera convulsiva tres tipus d'imatges que retallava de diaris o revistes: 1) caps de personatges rellevants; 2) acudits, i 3) publicitat que li enviaven a la consulta del pare, que era metge; moltes d'aquestes fotos eren belles dones somrients. Aquesta obsessió inicial pel més característic de la fesomia humana, per aquesta part que ens fa identificables davant de nosaltres i els altres, l'ha mantinguda al llarg del temps i serà un dels elements més recognoscibles del corpus de la seva obra en tots els períodes. Ell mateix escriu pel que fa al cas que els caps eren un antídot contra la dispersió de la personalitat, una representació, encara que fos simbòlica, de la seva atenció cap als problemes psíquics.


A la darrera dècada, és curiosa la persistent obsessió a fer servir com a model caretes de goma, un element que si es gira genera una imatge entre intrigant i repulsiva. Aquest estranyament, la recerca d'una imatge desconcertant però alhora recognoscible, és intencionat. Per a en Luis, la cara ens ha d'incomodar, moure'ns alguna cosa, evitar sempre el satisfactori o complaent.



Murals foto-pictòrics

Darrerament, de manera sorprenent, la hipergerminació iconogràfica del seu taller s'ha convertit en extensos murals fotopictòrics, una manera de fer original que es podria considerar una de les derives creatives més representatives d'aquest darrer període de Luis Gordillo.


L'origen d'aquestes agrupacions el trobam a les composicions d'imatges successives que l'artista fa contínuament a les parets del seu estudi, una manera directa de comprovar com funcionen entre elles, d'observar-les amb calma dia rere dia. Dins un ordre, creen una poètica estranyament atractiva d'antagonismes i imprevists. El color i la forma es complementen com el binomi impuls/control, una dualitat motriu a la seva feina. Funcionen, d'alguna manera, com un autoretrat expandit: hi ha moltes cares, força d'ell mateix, gairebé sempre presentades amb humor. També trobam retalls d'obres o qualsevol altre detritus de treball que trobi a mà. Observam igualment fotografies de premsa o reproduccions d'obres seves extretes de catàlegs o de proves, material d'impremta, cartolines de colors retallades o amb taques de pintura, totes posades amb intenció. Hi ha picades d'ull contínues a pintors del passat, des de Dürer a Rembrandt passant per El Greco o Goya. Amb els murals, es trenquen els límits entre llenguatges i s'afegeixen recursos de diferent procedència; són una ampliació evolutiva dels seus collages, però amb una vitalitat més concentrada i intensa, posen quelcom híbrid que confronta amb el pictòric.


Desenvolupaments horitzontals

Al començament de la seva carrera, aquests desenvolupaments horitzontals els feia gargotejant formes damunt un paper, que passaven d'un foli a un altre, o d'una pàgina a la següent si era un quadern. Aquesta forma de treballar era una manera de deixar sortir coses fora, ja siguin mentals o emocionals, característica de les seves sèries inicials en tinta xinesa concebudes a París (Abstracciones, 1959-60). De fet, fins i tot reconeixent-hi alguna cosa substancialment diferent al tipus de treball que vindria després, aquesta manera evolutiva de permetre que un jaciment productiu es dilati seguint la intuïció perviu fins avui després d'haver passat per diferents estadis. Han canviat els motius, els recursos i els materials, les tècniques i les tecnologies, fins i tot els mitjans, però aquest sistema circulatori s'ha mantingut adaptat a cada època. D'aleshores ençà, quan agafa una veta favorable l'energia flueix amb plètora com succeeix en Electro-amable (2020), una expansió semblant a les ones que es propaguen quan es tira una pedra a l'aigua. Poques vegades hi ha previsió; potser un cert control per a evitar que les idees morin per saturació.


Tot i mantenir un alt nivell d'entropia que impedeix preveure la combustió que generen aquests desbordaments horitzontals, per a l'artista resulta molt més fàcil seguir l'estela d'aquestes forces vessades que inventar-ne de noves.

Energies vives

Hi ha una sèrie de treballs de Luis Gordillo iniciats a partir del nou segle en què, sense ser expressament ni fotografia ni pintura ni dibuix, utilitza la imatge sense prejudici i amb llibertat per a generar uns resultats tremendament frescs i inclassificables, tal com passa per exemple amb Colouring Book (2016) concebuda a partir d’un quadern infantil per pintar. Aquests tipus de peces orgàniques són difícils de definir, mesclen sense inconvenient retalls de procedència diversa que van des del collage fins a l'apropiació. La seva virtut fonamental és la vivor. Formalment i conceptual, aquests creixements ongoing susciten aspectes d'interès. Tenen atreviment i desimboltura, no semblen concebuts per algú de tants anys. Per a un artista veterà, el pitjor és caure en la reiteració, acoblar-se a una fórmula recognoscible per a continuar generant el mateix sent identificat. En Luis no és el cas; més aviat el contrari, sempre recerca noves investigacions, tal com demostren obres d'aquest tipus. Cada vegada li costa més pintar a causa de l'edat, per la qual cosa col·locar elements amb un cert sentit estètic suposa una forma alternativa de concebre una mena de quadre sui generis, però sense pinzells. La composició ha de funcionar per equilibris de zones i tensions internes; sense que es noti, ha de tenir la seva pròpia musicalitat. Els seus ingredients actuen com una combinació polifònica de diverses veus i instruments simultanis que formen un tot harmònic.

 


Apunts sobre títols possibles

Per a Luis Gordillo els noms de les exposicions, els quadres o les sèries són essencials, els entén com una mena d'aforisme que condensa idees al voltant de quelcom relacionat amb aquest treball en concret, les circumstàncies vitals i l'estat d'ànim predominant en aquell moment. Es pren molt seriosament aquest baptisme, és una cosa a la qual li dona moltes voltes. En alguns casos, els menys, la denominació surt espontàniament, sobre la marxa. En d’altres, es fa pregar. L'habitual és escriure moltes possibilitats a mode de tempesta d'idees damunt un paper, deixar que flueixin sense control les paraules per a després amb calma triar la que cregui més ajustada. Quan decideix un nom definitiu per a una peça determinada, se'n completa el cicle al taller.


Qualsevol obra necessita un bon títol, és quelcom constitutiu, fonamental. Aquest apotegma és com una radiografia, explica molt. De vegades troba el títol que considera adequat i d'altres es queda amb el millor, no és una tasca fàcil trobar aquesta correlació liricopictòrica. Realment, no només designa el quadre perquè comenci a existir, sinó que l’artista sent que aquest colofó és un estrambot imprescindible que afegeix un matís necessari que li insufla caràcter, personalitat. Aquesta nota poètica acompanya l'obra i fa com si la ficàs en un embolcall invisible i especial que la protegeix.

Duració:

Des del 11 d’abril de 2024fins el 9 de juny de 2024

Dies: Dimarts, Dimecres, Dijous, Divendres, Dissabte, Diumenge
Localitat: Palma
Lloc de celebració:

Planta Noble / Casal Solleric

Preu: Gratuït

Galeria Multimèdia

Data darrera modificació: 21 de maig de 2024